Quan parlem de conductes disruptives ens referim a “Comportaments externalitzadors que trenquen el ritme de treball i la convivència dins l'aula, i que estan darrere d'alumnes que aparentment no són capaços d'ajustar-se al règim de la classe” (p.21) Esturgó (2015).
Conducta disruptiva
FONAMENTS TEÒRICS
- Pertorbadores de l’ambient de classe: Són aquelles conductes relacionades directament amb la interrupció de les explicacions del professor. Com ara dir grosseries, falta de puntualitat i concentració, no estar quiet (durant les explicacions del professor), riure estúpidament, formar “grupets”, demanar que es repeteixin les explicacions, cridar, interrompre freqüentment les explicacions del professor...
- Incompliment de les normes de classe: Engloba els comportaments que manifesten conflictes amb la normativa social i amb els codis de convivència de l’aula. Algunes de les conductes són tals com menjar, no seguir les indicacions del professor, anar-se’n de classe sense demanar permís, moure’s sense permís, no respectar el torn de paraula, desobeir el mestre...
- Agressivitat: Abasteixen comportaments comesos per a causar intencionalment dany a una altra persona, material o a un mateix. Es pot diferenciar entre agressivitat física (donar empentes, pegar, puntades de peu, assetjament sexual, intimidar o abusar dels companys, autolesions, destrucció de material...) o verbal (fer trampes, enganyar, amenaçar, paraules malsonants, insultar, mofar-se dels companys...)
- Antisocials: Conductes que violen els drets bàsics dels altres com ara robar, fer pintades, portar armes a classe, exhibir símbols de bandes...
Dins l'aula podem identificar quatre tipus de conductes disruptives:
No és possible fer una definició unívoca del terme disciplina, amb la qual cosa hi ha varietat de definicions que no són excloents entre si. Així, des de concepcions negativistes la disciplina s'ha interpretat com el control i correcció de conductes que implica el càstig com a única estratègia per mantenir l'ordre imposat per l'autoritat: en canvi, des d'una concepció positiva Lee i Marlene Canter (1976) (en Woolfolk, 1990)la disciplina es caracteritza com a assertiva, funcional, instrumental, socialitzadora, interactiva, positiva i preventiva. El darrer enfocament s'adequa a la concepció disciplinària de l'estudi.
Estil disciplinari
La disciplina es practica en tots els àmbits de la vida, ajuda a aprofitar el temps, a conviure, a desenvolupar les activitats de manera exitosa, etc. [...] no es busca que els alumne es comportin com soldats o que permaneixin inmòvils a les cadires, etc. Sinó que es conduexin en un ambient on poder treballar millor en grup i logrin les seves metes exitosament. (De Jesús,T. 2009:30)
- El professorat que presenta un estil autoritari es caracteritza per la seva precaució excessiva de l'ordre, les limitacions estrictes i el valor rígid de fer la llei. Són docents que imposen les normes de conducta sense consultar amb els alumnes, i que intenten regular totes les conductes que sobrepassen aquestes normes. Segons Vaello (2003) els docents que tenen un estil autoritari basen la relació alumne-docent en l'obediència i el càstig. Si bé tenen uns valors d'exigència i control alts, sense tenir en compte els interessos i necessitats dels alumnes.
- Els docents que presenten un estil democràtic-directivista mantenen una relació amb els alumnes basada en la reciprocitat, el respecte i l'empatia. Estableixen límits consensuats amb els alumnes i la regulació d'incompliment de les normes es regula únicament en les conductes significativament disruptives. Per tant existeix una bidireccionalitat en la comunicació del professor amb els alumnes, basada en el respecte mutu. Aconsegueix per tant canviar la conducta no desitjada sense trencar la relació amb l'alumne.
La disciplina
- Estil passiu, es caracteritza per una actitud permissiva per part del docent i per la incapacitat de mantenir l'ordre i posar límits a les conductes problemàtiques. Fet que promou l'absència quasi absoluta de la regulació de comportaments disruptius.
No és possible fer una definició unívoca del terme disciplina, amb la qual cosa hi ha varietat de definicions que no són excloents entre si. Així, des de concepcions negativistes la disciplina s'ha interpretat com el control i correcció de conductes que implica el càstig com a única estratègia per mantenir l'ordre imposat per l'autoritat: en canvi, des d'una concepció positiva Lee i Marlene Canter (1976) (en Woolfolk, 1990)la disciplina es caracteritza com a assertiva, funcional, instrumental, socialitzadora, interactiva, positiva i preventiva. El darrer enfocament s'adequa a la concepció disciplinària de l'estudi.